Mariner perquè sí!

Asseguda estic, mirant el meu mur de laments
i ressegueixo cada imatge i les miro una a una,
i ric, ric, ric, ric…

Vestida està de viatges de “single andreturn”
i és inevitable l’enyorança que desprèn eixa paret,
i ric, ric, ric, ric…

Mariner, deixa’m besar-te eixes mans cansades,
i ajudar-te a carregar amb aquest pes.
Mariner, deixa’m  el timo una estona,
el porto jo.

No t’asseguro que segueixi el mateix rumb
i… voldries acompanyar-me mariner?
i rius, rius, rius, rius…

Des de la popaen meravellat em mires
i…  t’agrada el que veus?
i rius, rius, rius, rius…

Mariner, mira’m als ulls
i digue’m les paraules ensagnades
que  soterraran la nostra mirada.
jo et curaré eixes mans seques i cansades mariner…
Troba’m, toca’m i torna,
jo et curaré eixes mans seques i cansades mariner….

Att. La Gat Verd

Confessions d’un tros de roba, perquè sí

La nostra relació és com la d’un tros de roba vell i arrugat que et poses a diari, que ja no et fixes, ni li tens apreci. Sols te’l poses per comoditat, per no pensar, per costum perquè no t’importa com vaigues. No has pensat  en rentar-lo, secar-lo o planxar-lo, no ho necessites. Ni tampoc t’has proposat cosir-li els botons que han caigut amb els anys, ni reparar el forats de la peça desgastada que, rendida, ha deixat entreveure els primers rajos de sol de la matinada al tocar-la, si no que t’has mostrat passiva respecte la clara evidència.

A vegades, et sento a prop però  se que sols és una il·lusió. Et cobreixo el cos nu però sols és el cos, no la ànima, la qual pertany tancada des de fa molt temps, crec que ni tants sols tu l’has trobada, ni tens el neguit d’enxampar-la. No t’ho has plantejat pas, com es deu sentir un tros de roba gastada amb els anys, sabent que l’utilitzes perquè no tens res més. 20 anys no semblen tant com els teus 50 però no vol dir que no s’haiguen viscut tant intensament com els teus, més i tot podria arribar a dir.

I aquí queden els renecs d’aquest tros de roba feta malbé que sap que sols uses tu d’esta forma i ningú més.

Att. La Gat Verd

No vull un mar normal perquè sí!

I va ser aquell espill el que me va fer adonar dels canvis. les línies es tornaven corbes, es difuminaven, es tornaven confuses, estranyes per a les meves pupil·les cegues durant tan de temps. Quan més me mirava més me'n adonava que poc a poc desapareixia el meu reflex, res podria tornar a ser com abans.

Qui es la que suposadament veig tots els dies devant d'ell? On es suposa que es troba penjant el meu ser cada vegada que hi clavo l'ésguard? Sempre he intentat buscar tot el que vaig enterrar una vegada sota un mar de ferro, però els meus dits mai han pogut travessar les fortes onades capitaneijades pel temps.

Se que no se on sóc i, per molt que escorcolle el meu interior a traves dels meus ulls, se que no hi trobaré ningú tornant-me la mirada.  Cada cop m'estic esvaint més, i més i més i més...
espero que, al final, el mar de ferro acabi tragant-me cap endis.

Keane- Crystal Ball

Att. La Gat Mustachet

Orxata i llet merengada, per què sí!

Vas entrar amb swing daurat,
 amb un “Apple jacks”
i em vas desconcerta.

Seguidament vas fer un “cakewalk”,
semblant un ànec enorxatat
i això va provocar el meu riure constant.

Et vaig respondre amb un “charelston” solemne,
amb un somriure íntim
i tu vas riure satisfet.

Seguidament vaig fer un “crazylegs”,
remenant la meva canella enllimonada
i un estrepitós signe de complicitat va ser evident.

Tu, ànec enorxatat,
jo, canella enllimonada,
vam crear un fresc verd,
no dolorós.

L’orxata i la llet merengada poden ser barrejades?

Att. La Gat Verd

Alphabetical Jazz Steps

Croissants de xocolate perquè sí!

A les 3.35h m’he despertat amb “antojo” de croissants de xocolata, d’aquells que porten gelatina i trossets petits de xocolata per damunt. D’aquells que fan oloreta perquè estan recent fets i et cremes les mans mentre l’agafes.  D’aquells que al mossegar-los et surt disparat el xocolate per dalt, avall i costats, embrutant-te totes les mans i fent que et llepes cada dit, un a un, amb els ulls tancats i en blanc. Croissants de xocolata…

-       -On aconseguies aquells croissants de xocolata recent fets? - Vaig dir després del penúltim “pip” seguit del “ sí?”

-    -   Hahahaha, No t’ho diré.- va contestar rient.

-      - Tinc “antojo...”- vaig dir.

-       -A les tres i mitja vols croissants de xocolata? Estàs embarassada?- va preguntar i es va crear un silenci incòmode de corxera.

-       -No pas.- I vaig riure.- Encara que vaig tenir obesitat durant 10 anys,així que va ser com està embarassada durant uns... 10 anys, 10 anys “d’antojos”. I ara, he tingut una recaiguda. Això sí, durant aquest temps cada 9 mesos no va aparèixer cap sorpresa inesperada, bé algun quilet de més però no, no era pas inesperat, era totalment justificat.-  Vaig dir i vaig sentir una rialla a l’altra banda del auricular. Aleshores va aparèixer un silenci, aquest cop de blanca.

-      - Estàs bé?- Va dir. Llavors, van venir un seguits d’imatges, paraules, pronoms que volien sortir de la meva boca. Totes de sobte, com si de vòmit es tractessin, creant una arcada, una altra i una altra... Altrament, a l’altra banda de l’auricular una sorpresa.

-       -Qui et truca aquestes hores de la nit?- va dir una veu femenina. I les arcades van parar de cop però no van marxar les ganes de menjar croissants de xocolata.

-      - Shhhtttt... Ara no!- Va dir ell fluix a la veu femenina.- Segueixes aquí?- Aquest cop es dirigia a mi.

-       -Sí, digue’m on aconseguies els croissants de xocolata, no tinc tota la nit i tinc gana, te la dic- Vaig dir, com si no hagués sentit a la veu femenina.No el podia jutjar.

-    - No t’ho diré però te’ls puc portar ara si vols...- Va dir. Primer tret.

-     -  T’has casat?-no vaig poder evitar preguntar responent al primer tret.

-      - No li he dit “t’atum”- va respondre. Segon tret.- I tu?- va preguntar.

-      - Tu que creus? Ja saps com sóc...-  el segon tret va ser respost.

-       -Sí, conec les teves falses fugides i les teves paraules no dites- va dir. Tercer tret.

-      - Vull saber on comprés els croissants, va!- vaig dir enfadada, passant del tercer avís.

-      - Qui ha dit que els compri?- Va dir i vaig penjar. “Tocado y hundido” vaig pensar. I vaig estar una estona mirant el telèfon immòbil mentre veia el telèfon vibrar amb el seu número.

-     -  Vens?- va dir una  veu des de l’habitació.- Amb qui parlaves aquestes hores?- va dir mentre sortia de l’habitació i mirava el telèfon.

-      - Amb un croissant de xocolata, volia un croissant de xocolata...

-      - Va boja, vine cap a dins.- Va dir mentre em portava a l’habitació.


Att. La Gat verd

Camaleó per què sí!

Benvolgut escorpí d'agullò xafarder,

Deliberem sobre un fet qualsevol, el primer que se'ns passe pel cap, arreu. Per exemple, la interrupció del teu agullò a la meva pell, ets com una pedra al meu camí. Vaig sentir com coía el verí de la teva picada, em va plenar els ulls de males herbes i la llengua se'm va tornar fofa, com de gelatina. Podem afegir també que em va creixer una ortiga que em va envoltar el coll i, els cabells, s'em van plenar de fang sec.
Amb la poca visió que em facilitaven tot el conjunt d'efectes secundaris que he sofrit, veig necessari fer-te saber que, estimat escorpí, la teva actuació es nefasta, absurda, de nens.

El que arriba a fer la mala sang. Potser et desil·lusiona saber que aquests efectes secundaris m'han durat 2 minuts i que, sincerament, no t'importa si preferixo una maçana, una pera o meló de moro. Tampoc és de la teva incumbència si decideixo amagar-me sota la pell d'un llop o si em fico a ballar amb el minotaure dintre del seu laberint.
Sento dir-te que el meu mustachet és un repelent de verí, que em coneixo, que em desvelo, que ja no tinc pels a la llengua, ni gats a la panxa i que el cotó fluix ple d'alcohol ja no em cou a les ferides del genoll. Com t'he dit abans, ets una pedra al meu camí, aixì que m'es indiferent la teva presencia al món, si obric la boca i trec la llengua et puc menjar.
Sellat la boca per no saludar-me, tapat els ulls per no mirar-me, ignora la meua presencia, sigues autista amb mi.

Et dedico un silenci incomode, jo tinc massa gana de la meua propia carn per caure en mil trossos.

Att. La Gat Mustachet
(tampoc t'esperes una cançó com en altres entrades, te la pots inventar, ja tens la costum)

NO t'atum perquè sí!

En la meva Caixa de Pandora guardo:

Por. Falses fugides, fugides dramàtiques i fugides realitzades. Viatges que conservo bitllets, viatges mai revelats i viatges amb ales d’ocell. Malsons zoomorfs i malsons salvant a nens d’enemics, acompanyats de cançons en regust a Radiohead. Discursos lligats amb una cordeta mai dits i altres que sí. Dos tumors, un en forma de taronja de poble i l’altre en forma de pilota de pim pom. Grapes, punts i cicatrius. Dolor fort i secret. Abraçades dures, abraçades en desig i abraçades refusades o mal enteses. Petons minuts, grossos, de colors, secrets, de rissa, a cotxes, d’odi, refusats, màgics o el que no saps que són. Crists silenciosos, crist de frustració i crist de desesperació. Mirades en silencis i no mirades en llargs silencis. Silencis de por, forçats, de situació, d’orgull, de ràbia i de pena. Somriures nerviosos, vergonyosos i tristos. Peus descalços, sants sense peus i peus en més peus. Nits d’alcohol, nits de plorera, nits de no dormir, nits somnàmbules i nits acompanyades de matins. Cotxes parats, cotxes que acceleren amb ràbia ja cansats i cotxes que et venen a buscar. Cançons prohibides per risc d’inundacions i cançons d’odi. Concerts de tretze anys, concerts realitzats, concerts amb polseres, concerts firmats, concerts en fato i concerts en companyia o sense. Família o no família, de sang o no de sang. Verd natura i verd podrit. Lila innocent, lila jove i lila estúpid. Cinemes de ciutats i festivals de cine en ciutats. Bars en acords de sèptima disminuïda i augmentada, bars prohibits per massa sang i bars en sabor d’estiu. Restaurants vegans, restaurants tailandesos, restaurants xinesos i restaurant que no se’ls pot catalogar de tal nom. Pizzes compartides, patates compartides, tallarines extraterrestres compartides, en resum, gana compartida i satisfeta per les dues parts. Paraules en sang, conjugades amb altres, creant frases no certes pel seu bé. El primer t’estimo i l’últim. Gana, molta gana, pèrdua de gana i fartaneres màximes implicant a pastissos, galetes, patates, xocolate i altres aliments arreu a mà. Bossats de cabra. Cants a bodes, orquestres i funerals de gent que no va arribar a veure mai.  Accidents amb cotxe, accident amb moto i accidents que no sols es van quedar en això. Ràbia. Impotència. Hiverns. Desembres. Bates d’hivern, de tardor, de primavera i d’estiu. Memòria perduda, memòria externa i memòria que es perd en canvis d’edat...

Tothom té una caixa de Pandora secreta. tu la vas voler obrir sense la clau, quan no tocava.

Pearl Jam - Better Man

Att. La Gat Verd

M&M'S perquè sí!

M’agrada menjar-ne a la platja, estirada com un llangardaix, absorbint els petits rajos solars que uneixen les pigues i les petites cicatrius de la meua pell espumosa i lleugerament daurada.  Cada vegada que en llanço un a l’aire es reflecteix a les meues ulleres de sol i, molt poques vegades, acaba sent encertat a la meva boca.

També m’agraden a les tardes mig grisoses acompanyada de djangos, dilatacions i gats de cartolina dintre d’un vinil velociraptor o sota la escalfor horrible de la meua terrassa tarragonina amb la companyia d’un gelat de fresa ben fresquet i les meves cames estirades contra la paret. Que no t’enganyin les meves manies al color rosa, si n’existiguessin d’aquest color me’ls menjaria igual.

I perquè no, vull menjar-ne sobre una taula d’skate, anar rodant portant-los a la boca sense mastegar-los i que la llengua se’m torni arc iris, així al caure de les 4 rodes per la meva inexperiència, no sols el color roig  aparegue.

Tot comença en petites porcions i pot acabar sent un  vici insuperable. Primer un, després l’altre. Ara blau, ara verd, ara groc. Formes  que no son un cercle totalment net. Quan menys te’n adones, la bossa ja esta buida i la línia dels llavis s’arronsa com si hagues menjat una llima. Sempre he pensat que ets com un  M&M: dolç per fora, salat per dins. Voluble com el color que et pot tocar. Ple de petites imperfeccions que tanquen el teu cercle.

Sleep Alone-TWO DOOR CINEMA CLUB

Att. La gat mustachet

Exorcisme per què sí

Mentre resseguia la pell nua, marcant l’un amb el dos, el dos amb el tres, el tres amb el quatre... creant constel·lacions infinites dins d'un univers interminable; jo li repetia delicadament "segueix tots els punts". Encara que ell s'aturava a cada punt i contemplava l'immesurable cosmos caòtic de línies i punts, no se'n va adonar que enmeravellat, del vint-i-set va passar al quaranta-set, del quaranta-set al cinquanta-vuit, del cinquanta-vuit al quaranta, del quaranta al vint-i-nou... 

I jo gemegava aferrada als llençols anàrquics, doblegant-me al dolor reumàtic de cada error, suplicant entre llàgrimes que parés. Entretant, tu embogies trastornat i augmentaves la velocitat de les teves errades a la meva pell. D'aquí que supurés de la meva dermis cap a la epidermis el color verd de cada una de les línies creades per tu. Després d'aquest exorcisme, fent fugir el meu color original cap a un color infectat, no esperis que torni desvestida a tu. Gat escaldat en aigua tèbia té prou. La pell té memòria però també sap perdonar. Només qui produeix un exorcisme pot arribar a destruir-lo.

Att. La gat Verd

Bonic per què sí!

Ja ho diuen ja...arrencada de cavall, parada de burro. Sí, això m'ha passat a mi en les entrades al blog, me he dormido en los laureles com diria algun que altre escriptor que no me venen els seus noms al cap.  Avui (i no sols avui però no ho digueu que es un secret entre vatros i jo) me sento en ganes de contar-vos una mica com ha anat aquestes setmanes sense paranoies d'alt voltatge. Així per què sí, un dia me vaig cansar de malditas dulzuras, de cuadraturas de circulos i de qualsevol atontat copenhague que fessin sentir-me estupida, tot era un gran bossat de cabra (si, bossat de cabra. Ho se, és una expressió una mica, molt, massa asquerossa, però es així com ho he vist tot plegat ), així que vaig decidir que em dedicaria al deleit de la meua persona en petits plaers com el xocolate o les freses en petitsuisse entre altres.

Poc després va arribar la meua versió 2.0 en la que pensava que succeirïa algun fet impactant que em marcaria deper vida o, al menys, que em faria sentir més vella...Pos no. L'únic del que me'n he adonat es que els xupitos i els amics que t'aguanten  les penes llagrimoses i ballen de manera molt molt molt cantosa es queden per una bona temporada, fet que no em desagrada gens ni mica. tot el contrari, m'enxanta fort!
Ah! com olvidar el moment rasta a les 5h del matí amb la meua estimada Uve...ai que ver, el mundo a veces da señales de haberse vuelto loco...però no tan loco com jo, es clar!

Tampoc em puc olvidar de tota la pesca dels treballs i examens de la uni... aisss...¡hasta el moño que estoy!  però diràs que m'ha tocat i que si vull arribar fins on marquen les meues idees futures, me toca pencar com mai, així que me motiva bastant. Tot i aixì, no puc negar que en alguns examens he acabat anant amb la idea de ¡Oye, hemos venido a participar! hahahaahaha!! sense olvidar les assignatures de 1er que me perseguixen en constancia... encara que tota pràctica amb una profesora tarada es bona si és en companyia gustacieta! ^_^

En fin serafin, no penseu que sols he fet això durant un mes sencer, però millor no ho allargo més, pot arribar a ser realment una anada de bola importantíssima i us adonarieu, estimats lectors, que esta gat és moltes coses menys normal.. hahahaha :{D

Per cert! se m'olvidava! tot tractament que tingueu amb qualsevol sentiment..aneu en cuidado, com se'n diu al meu poble. A vegades els més misteriosos cineasta és el carcamal més aborrit i predictible de tota la esfera terrestre!

Res més, aquí us deixo, com diu la Lilly Allen "Digas los que digas, hagas lo que hagas, sientas lo que sientas, mientras sea real"

Att. La Gat Mustachet
Lily Allen - Take What You Take

La Gat Verd perquè sí!

He marxat sense dir res, ho se. I se que has obert l’ull esperant sentir el cop de la porta, també ho se. No és el primer cop, hi ha coses que no canvien per molt que passen els anys. Té de confessar que ans de fugir a la matinada, he anat a robar-te aigua. He obert l’armariet de la cuina buscant un got i sí, l’he vista. Ens hem contemplat uns segons en silenci i ens hem saludat. Per les nostres posicions crec que no esperàvem trobar-nos... Així que la idea de l’aigua ha sigut alterada, he preferit fer un últim brindis amb ella, crec que ens ho mereixíem. Hem brindat besant-nos, fent que en els meus bigotis rellisquessin suïcides rajolins de llet amb canella i la meva llengua les recollís en suavitat per introduir-les un altre cop a la meva boca, vivint aquell adéu. Quan hem acabat, en hem tornat a mirar  he recollit les coses i he espiat les parets. No reconeixia ben bé res, encara que tot estava al mateix lloc. He tancat la porta i al topar-me amb el vidre del ascensor me’n he adonat. No era el lloc que havia canviat sinó jo. Ja no era aquella felina lila que fugia a la matinada i que li feia por robar-te aigua. M’havia convertit en una gata verda. El color que més odiava i ara m’agrada. Així que he decidit llepar les restes de canella dels meus bigotis humits i assumir aquest nou color que m’has atorgat o que ha supurat de baix de la meva pell.

Att. La Gat Verd

Les Reines Prochaines - Opfer Dieses Liedes

Canyes de xocolate perquè sí!

Mentre em cargolava el mustachet amb els dits, tu t'esmolaves les ungles a la meua esquena, deixant visibles esgarrapades per tota la pell. Jo tirava llàgrimes de ginebra amb llima per a que es curés aviat, però als cinc minuts tu tornaves i llepaves les ferides amb la  llengua  rugossa.

Va arribar un moment que els meus dits no van poder seguir cargolant de manera àgil el meu estimat mustachet.
Vaig anar perdent poc a poc i un a un els pels del bigoti, el cabell es va començar a eriçar, les ungles s'esguinçaven i el nivell de ginebra a les llàgrimes va assolir el punt màxim. Em van canviar la dolçor per un bon trago de tequila sense sal i llima. El meu cos mig magullat va decidir estampar-se contra el dur mur que tenies devant teu, trencant-me les  febles costelles i clavicules, caent al terra calent i sentir goteijar  gotes que provenien del meu cap.

Arribat aquest punt vaig pensar-me ser molt i un gir extrany em va passar per la ment, canviant totes les peces del tetris que havia començat a muntar. Vaig embenar els ossos desfets, vaig tapar-me el cap amb un mocador pirata, vaig guardar tot l'alcohol dintre d'una petaca russa i em vaig ficar un mustachet postis de color blau.

Encara que haguem pagat lo suficient, haguem estat destrosats o retinguts per cada record de la bona o mala cara de la sort, no hem de pedre el son per això. Podem guanyar o pedre, però ser tu és l'únic que es pot fer, com conduir per una gran autopista sense saber la direcció correcta a la que hem de parar.

Mentre faig el meu camí felí, em menjo una canya de xocolate i em pleno les galtes de petites molles.

Att: la Gat Mustachet

I am the Highway

Cançons en massa sang perquè sí!

El primer senyal no és el primer acord sinó la reacció d'aquest, el calfred. El calfred que t'esgarrifa i incorpora els cabells del clatell com si fossin soldats japonesos esperant atens el senyal per començar el pas. És un bistec cru que t'has empassat tot de cop, sense respirar. Enganxant-se a la gola i decidint viure el final dels seus dies allí. Sols per diversió, aixì perquè sí. Fins descompondre's a les teves cordes vocals, impedint el pas de l'aire, impedint el so. Puc dir que jures, conjures el "NO". Crides el "NO" a la teva ment com si fos una oració la qual no pots parar de recitar. Mentre, et mossegues el llavi inferior creant  ferides de ràbia on el bistec cru pot sagnar amb plena tranquilitat i captiveri. Paralitzes la mirada a un punt fix, sense sentit. No és pas un objecte d'interes pel qual retens la mirada, sinó un objecte de supervivència. Perquè tota tu estàs en off. El paissatge està en off. L'espai-temps està en off. De cop, cau, cansada d'ésser retinguda, fent saltar la segona, la tercera, la quarta, la quinta, la sexta...Soltes el llavi com el gos que solta la joguina als peus de l'amo. I perds el joc. Així són les cançons que haurien d'estar prohibides per risc d'innundacions.

Sigur Rós | Untitled #1

Att. La Gat Verd

Anís perquè sí

Si, és cert, cada cop que estic dormint ben tranquil·la sento una botella d'anis rascada amb una cullereta...i no para. Sempre acabo per desfer-me de la meva estufa humana i anar cap el so encisador de la cullereta fregant amb l'ampolla però, quan arribo al lloc d'on prové el so..ZAS! no hi ha ningu i no es torna a sentir el so.  Bueno, no us contaria això si la última vegada que vaig sentir aquest so no fos diferent de les altres vegades que m'ha passat.

Arraulida felinament estava jo, entre els braços de la meva estufa humana i com sempre, la curiositat em va fer anar direcció el so. El dia era gris, hi havia petites gotetes marcades a la finestra. Amb tota la cautela possible vaig dirigir-me on el so de la cullereta fregant la botella d'anis em portava. Sorpresa la meva que, al arribar, vaig veure una iaia. Si, si, la iaia era qui fregava l' ampolla d'anís. L'avia em feia una mirada dolça, tendra i jo, inconsient de mi, em vaig deixar guiar. Ella va baixar-se les ulleres fins la punta del nas i va obrir l'ampolla, usant el tap com a gotet on posar-hi una mica d'anis.

Si, com pensareu me'n va oferir i si, com també pensareu en vaig beure.

La cosa es que va arribar un moment que no podía parar de beure anís i ella es va ficar a riure desocontroladament; tan boijament que la dentadura li va caure a terra. Ella també bebia molt d'anís. Crec que a les dos ens va pujar al cap. El gagnam style era el nostre himne i el Chikiliquatre la nostra dansa. Totes dues ens vam ficar a despotricar sobre l'amor i tot el que ho rodeija, com si fossim les millors filosofes, alguna especie de Descartes, Hume o Nietzche. Finalment, vam caure en un so profunt, on la foscor de la gola crema el cap i vaig deixar-me endur per un somni ben estrany, un lloc per cridar...tot i que el que realment era un somni era la iaia i la realitat era el que em pensava que era un somni.


LOVE OF LESBIAN- alli donde solíamos gritar

Att. La Gat Mustachet

Les iaies no són inofensives perquè sí!

 En botons o sense. D'un color o de molts. Cordades o descordades. En figures geomètriques o llises. En mànigues arreplegades o lliures. Llargues o curtes. Amples o ajustades. en dibuixets o no. M'encanten les camises...això és el que vaig pensar quan estava despullant amb la mirada al pobre noi del vagó 3. No hi ha res més peerillós que la mirada de una iaia pervertida en gana. Així que em vaig muntar la faixa i em vaig alçar per anar cap a ell. Per què? Perquè sí!

Att. la Gat Verd

Visca el pensament de iaia perque sí!

"Quan un pensament de iaia trenca les barreres del territori es mereix més que una entrada de blog." Això vaig pensar ahir quan vaig decidir obrir aquest blog conjuntament amb Gat Verd, un ésser més que esperpèntic i màgic, plena de idees i presentiments fora de lo normal i una forma d'expressar-se facialment particular.

Quan estava mig enfaenada i la senyoreta Gat Verd no se sap on era en el seu propi viatge intern,  la nostra ment (que normalment esta de viatge a la segona residència) ens va venir a visitar donant-nos la idea del blog. Som una bullició de preguntes, frases fetes, paraules extranyes, intuicions, mals de cap i tot un conjunt d'habilitats que ens han portat fins on som ara, el món blogger. Segurament a pocs els hi interese les nostres anades de bola però que importa? Estem disposades a fer-vos passar una estona divertida o entretinguda. intentant entendre'ns o no, això ja està a disposició dels lectors!

Res més, amics meus tots, que tingueu una bona setmana, pronte tornarem a escriure coses arreu perque sí!

Att. la Gat Mustachet