Walking Dead perquè sí!

La caixa de pandora ha petat, ens ha explotat i ens ha rebentat a la cara. Ens han volat els músculs i les dents i semblem caminants. Al costat del peu tens una mà, i al davant hi  ha alguna cosa que està tant desfigurada que només puc vore que és un òrgan, bé, mirant-t’ho millor, ni això. La poca pell que ens queda està de gallina i l’altra part en carn viva i brolla la sang infectada deixant a vistes puntes d’ossos. I tot i haver-hi la explosió, ara hi ha silenci. M’arrosego en busca d’alguna cosa que no se que és i quan estic apunt d’agafar-ho, em cau la mà. I la miro amb pena, no era una gran mà però era la meua mà. Faig un recompte del meu inventari físic, i ric com una carbassa de halloween. I penso, “pringada, has perdut la cua i vas amb el cul al aire, ho fas molt bé!”

Att. La Gat Verd

Perquè sí

Obri't a mi i dixa'm saber.
Me surt fum del cap.



Acabaré tornant-me boja




Att. La gat mustaxet

L'escalfor perquè sí!

Quan t’acostumes al contacte és difícil despendre’t d’ell. T’atrapa, t’enxampa i llavors, comences a necessitar-lo. Dona igual de qui o de que. Sols vols escalfor, tacte, tendresa, que destrossi la indiferència, que descongeli el hivern que portem dins. L’escalfor fa suportable l’hivern intern. I els gestos són els que ens fan seguir endavant, les mirades, els somriures de complicitat... Tots volem despertar en algú el diumenge però no significa que vulgues passar el diumenge acompanyat. Tots volem tenir el menjar preparat però no tots els plats. Som egoistes, hipòcrites, som com gats martiritzant als gossos. Ens agrada torturar-nos i patir,  ens agrada despendre el nostre orgull florescent, semblar durs i forts. Encara que, quan entréssim al llit i fiquéssim els peus dins al llençols, seguim buscant els altres dos parells perduts però peguem mitja volta, apaguem el llum i tanquem els ulls. 

Att.La Gat verd