He marxat sense dir res, ho se. I se que has obert l’ull
esperant sentir el cop de la porta, també ho se. No és el primer cop, hi ha
coses que no canvien per molt que passen els anys. Té de confessar que ans de
fugir a la matinada, he anat a robar-te aigua. He obert l’armariet de la cuina
buscant un got i sí, l’he vista. Ens hem contemplat uns segons en silenci i ens
hem saludat. Per les nostres posicions crec que no esperàvem trobar-nos... Així
que la idea de l’aigua ha sigut alterada, he preferit fer un últim brindis amb
ella, crec que ens ho mereixíem. Hem brindat besant-nos, fent que en els meus
bigotis rellisquessin suïcides rajolins de llet amb canella i la meva llengua
les recollís en suavitat per introduir-les un altre cop a la meva boca, vivint
aquell adéu. Quan hem acabat, en hem tornat a mirar he recollit les coses i he espiat les parets.
No reconeixia ben bé res, encara que tot estava al mateix lloc. He tancat la
porta i al topar-me amb el vidre del ascensor me’n he adonat. No era el lloc
que havia canviat sinó jo. Ja no era aquella felina lila que fugia a la
matinada i que li feia por robar-te aigua. M’havia convertit en una gata verda.
El color que més odiava i ara m’agrada. Així que he decidit llepar les restes
de canella dels meus bigotis humits i assumir aquest nou color que m’has
atorgat o que ha supurat de baix de la meva pell.
Att. La Gat Verd
Att. La Gat Verd
