Benvolgut escorpí d'agullò xafarder,
Deliberem sobre un fet qualsevol, el primer que se'ns passe pel cap, arreu. Per exemple, la interrupció del teu agullò a la meva pell, ets com una pedra al meu camí. Vaig sentir com coía el verí de la teva picada, em va plenar els ulls de males herbes i la llengua se'm va tornar fofa, com de gelatina. Podem afegir també que em va creixer una ortiga que em va envoltar el coll i, els cabells, s'em van plenar de fang sec.
Amb la poca visió que em facilitaven tot el conjunt d'efectes secundaris que he sofrit, veig necessari fer-te saber que, estimat escorpí, la teva actuació es nefasta, absurda, de nens.
El que arriba a fer la mala sang. Potser et desil·lusiona saber que aquests efectes secundaris m'han durat 2 minuts i que, sincerament, no t'importa si preferixo una maçana, una pera o meló de moro. Tampoc és de la teva incumbència si decideixo amagar-me sota la pell d'un llop o si em fico a ballar amb el minotaure dintre del seu laberint.
Sento dir-te que el meu mustachet és un repelent de verí, que em coneixo, que em desvelo, que ja no tinc pels a la llengua, ni gats a la panxa i que el cotó fluix ple d'alcohol ja no em cou a les ferides del genoll. Com t'he dit abans, ets una pedra al meu camí, aixì que m'es indiferent la teva presencia al món, si obric la boca i trec la llengua et puc menjar.
Sellat la boca per no saludar-me, tapat els ulls per no mirar-me, ignora la meua presencia, sigues autista amb mi.
Et dedico un silenci incomode, jo tinc massa gana de la meua propia carn per caure en mil trossos.
Att. La Gat Mustachet
(tampoc t'esperes una cançó com en altres entrades, te la pots inventar, ja tens la costum)
