Canyes de xocolate perquè sí!

Mentre em cargolava el mustachet amb els dits, tu t'esmolaves les ungles a la meua esquena, deixant visibles esgarrapades per tota la pell. Jo tirava llàgrimes de ginebra amb llima per a que es curés aviat, però als cinc minuts tu tornaves i llepaves les ferides amb la  llengua  rugossa.

Va arribar un moment que els meus dits no van poder seguir cargolant de manera àgil el meu estimat mustachet.
Vaig anar perdent poc a poc i un a un els pels del bigoti, el cabell es va començar a eriçar, les ungles s'esguinçaven i el nivell de ginebra a les llàgrimes va assolir el punt màxim. Em van canviar la dolçor per un bon trago de tequila sense sal i llima. El meu cos mig magullat va decidir estampar-se contra el dur mur que tenies devant teu, trencant-me les  febles costelles i clavicules, caent al terra calent i sentir goteijar  gotes que provenien del meu cap.

Arribat aquest punt vaig pensar-me ser molt i un gir extrany em va passar per la ment, canviant totes les peces del tetris que havia començat a muntar. Vaig embenar els ossos desfets, vaig tapar-me el cap amb un mocador pirata, vaig guardar tot l'alcohol dintre d'una petaca russa i em vaig ficar un mustachet postis de color blau.

Encara que haguem pagat lo suficient, haguem estat destrosats o retinguts per cada record de la bona o mala cara de la sort, no hem de pedre el son per això. Podem guanyar o pedre, però ser tu és l'únic que es pot fer, com conduir per una gran autopista sense saber la direcció correcta a la que hem de parar.

Mentre faig el meu camí felí, em menjo una canya de xocolate i em pleno les galtes de petites molles.

Att: la Gat Mustachet

I am the Highway

Cançons en massa sang perquè sí!

El primer senyal no és el primer acord sinó la reacció d'aquest, el calfred. El calfred que t'esgarrifa i incorpora els cabells del clatell com si fossin soldats japonesos esperant atens el senyal per començar el pas. És un bistec cru que t'has empassat tot de cop, sense respirar. Enganxant-se a la gola i decidint viure el final dels seus dies allí. Sols per diversió, aixì perquè sí. Fins descompondre's a les teves cordes vocals, impedint el pas de l'aire, impedint el so. Puc dir que jures, conjures el "NO". Crides el "NO" a la teva ment com si fos una oració la qual no pots parar de recitar. Mentre, et mossegues el llavi inferior creant  ferides de ràbia on el bistec cru pot sagnar amb plena tranquilitat i captiveri. Paralitzes la mirada a un punt fix, sense sentit. No és pas un objecte d'interes pel qual retens la mirada, sinó un objecte de supervivència. Perquè tota tu estàs en off. El paissatge està en off. L'espai-temps està en off. De cop, cau, cansada d'ésser retinguda, fent saltar la segona, la tercera, la quarta, la quinta, la sexta...Soltes el llavi com el gos que solta la joguina als peus de l'amo. I perds el joc. Així són les cançons que haurien d'estar prohibides per risc d'innundacions.

Sigur Rós | Untitled #1

Att. La Gat Verd

Anís perquè sí

Si, és cert, cada cop que estic dormint ben tranquil·la sento una botella d'anis rascada amb una cullereta...i no para. Sempre acabo per desfer-me de la meva estufa humana i anar cap el so encisador de la cullereta fregant amb l'ampolla però, quan arribo al lloc d'on prové el so..ZAS! no hi ha ningu i no es torna a sentir el so.  Bueno, no us contaria això si la última vegada que vaig sentir aquest so no fos diferent de les altres vegades que m'ha passat.

Arraulida felinament estava jo, entre els braços de la meva estufa humana i com sempre, la curiositat em va fer anar direcció el so. El dia era gris, hi havia petites gotetes marcades a la finestra. Amb tota la cautela possible vaig dirigir-me on el so de la cullereta fregant la botella d'anis em portava. Sorpresa la meva que, al arribar, vaig veure una iaia. Si, si, la iaia era qui fregava l' ampolla d'anís. L'avia em feia una mirada dolça, tendra i jo, inconsient de mi, em vaig deixar guiar. Ella va baixar-se les ulleres fins la punta del nas i va obrir l'ampolla, usant el tap com a gotet on posar-hi una mica d'anis.

Si, com pensareu me'n va oferir i si, com també pensareu en vaig beure.

La cosa es que va arribar un moment que no podía parar de beure anís i ella es va ficar a riure desocontroladament; tan boijament que la dentadura li va caure a terra. Ella també bebia molt d'anís. Crec que a les dos ens va pujar al cap. El gagnam style era el nostre himne i el Chikiliquatre la nostra dansa. Totes dues ens vam ficar a despotricar sobre l'amor i tot el que ho rodeija, com si fossim les millors filosofes, alguna especie de Descartes, Hume o Nietzche. Finalment, vam caure en un so profunt, on la foscor de la gola crema el cap i vaig deixar-me endur per un somni ben estrany, un lloc per cridar...tot i que el que realment era un somni era la iaia i la realitat era el que em pensava que era un somni.


LOVE OF LESBIAN- alli donde solíamos gritar

Att. La Gat Mustachet

Les iaies no són inofensives perquè sí!

 En botons o sense. D'un color o de molts. Cordades o descordades. En figures geomètriques o llises. En mànigues arreplegades o lliures. Llargues o curtes. Amples o ajustades. en dibuixets o no. M'encanten les camises...això és el que vaig pensar quan estava despullant amb la mirada al pobre noi del vagó 3. No hi ha res més peerillós que la mirada de una iaia pervertida en gana. Així que em vaig muntar la faixa i em vaig alçar per anar cap a ell. Per què? Perquè sí!

Att. la Gat Verd

Visca el pensament de iaia perque sí!

"Quan un pensament de iaia trenca les barreres del territori es mereix més que una entrada de blog." Això vaig pensar ahir quan vaig decidir obrir aquest blog conjuntament amb Gat Verd, un ésser més que esperpèntic i màgic, plena de idees i presentiments fora de lo normal i una forma d'expressar-se facialment particular.

Quan estava mig enfaenada i la senyoreta Gat Verd no se sap on era en el seu propi viatge intern,  la nostra ment (que normalment esta de viatge a la segona residència) ens va venir a visitar donant-nos la idea del blog. Som una bullició de preguntes, frases fetes, paraules extranyes, intuicions, mals de cap i tot un conjunt d'habilitats que ens han portat fins on som ara, el món blogger. Segurament a pocs els hi interese les nostres anades de bola però que importa? Estem disposades a fer-vos passar una estona divertida o entretinguda. intentant entendre'ns o no, això ja està a disposició dels lectors!

Res més, amics meus tots, que tingueu una bona setmana, pronte tornarem a escriure coses arreu perque sí!

Att. la Gat Mustachet