Dissecció perquè sí!

És una veritat dir que el món està habitat per milers de milions d'éssers vius, entre ells, les persones. I també ho és dir que els humans, tots, del primer al últim, tenim  "manies" que ens fan tenir unes característiques especials que ens presenten davant del gran teatre mundial publicament, sense escrúpols. A partir d'aquí, estes "manies" poden evolucionar  i convertir-se en una acció compulsiva o obsessiva. Bueno, diguem que jo tinc un petit gran transtorn obsesiu-compulsiu en disseccionar. No me prengues ara com una gat assessina, ni molt menys. La meua gran disciplina cientifica en el món de la dissecció és fer a trossets fins el més ínfim detall  les frases,  les sil·labes de les paraules que una persona realitza quan parla.  I creu-me quan te dic que no és una gran habilitat i molt menys una qualitat.

Des del professor d'infodisseny, l'individu que acabo de conèixer, lo policia que me guia quan me perdut, passant per la parella, amics, familiars i extraterrestres. No ho puc evitar de cap manera, tothom cau en la meua dissecció.  Els gestos, l'entonació, la pronunciació de cada paraula, com forma la frase, les paraules que utilitza, les que podria haver utilitzar i no ha usat, el conjunt de varies frases, la conversarió sencera. El meu cap no para de fer talls amb el bisturí al diàleg: remena l'interior de una paraula amb unes pinces, aplica un enguent a una sil·laba, cus els silencis al significat, obre en carn viva lo muscul de la frase. És el moment que la meua ment més treballa i a la màxima velocitat  per no deixar caure ni una sola lletra de la taula d'operacions.

Ja intento ficar-me camises i cinturons de força per no deixar el meu cervell descontrolat campar lliurement amb ganes de tallar i clavar l'eina de treball, però acabo desgarrant la meua força de voluntat. I, com és normal, tot aquest no parar acaba desembocant en reaccions i paraules que emanen del meu cos i boca com la sang que brota d'una ferida mal cusida. I no són les més adients normalment, ja t'he dit, lector, que no era una qualitat. Acabo fent una enorme bola de demolició que s'emporta sense miraments tot el que troba, fereix sense importar-li res, fent sentir culpable a la resta d'una mala interpretació sortida del meu poc coneixement sobre crítica lingüística humana. Devastat aquest camí, és l'hora de que el meu propi transtonr obsessiu-compulsiu m'ataqui a mi remenant-me interiorment com cèl·lules cancerígenes que se'm mengen l'interior ràpida i dolorosament. Aquest transtorn no discrimina d'edat, ni sexe, ni sentiment, ni moment.

Sols explota.



Att.La Gat Mustaxet