La nostra relació és com la d’un tros
de roba vell i arrugat que et poses a diari, que ja no et fixes, ni li tens
apreci. Sols te’l poses per comoditat, per no pensar, per costum perquè no
t’importa com vaigues. No has pensat en
rentar-lo, secar-lo o planxar-lo, no ho necessites. Ni tampoc t’has proposat cosir-li
els botons que han caigut amb els anys, ni reparar el forats de la peça
desgastada que, rendida, ha deixat entreveure els primers rajos de sol de la
matinada al tocar-la, si no que t’has mostrat passiva respecte la clara
evidència.
A vegades, et sento a prop però se que sols és una il·lusió. Et cobreixo el
cos nu però sols és el cos, no la ànima, la qual pertany tancada des de fa molt
temps, crec que ni tants sols tu l’has trobada, ni tens el neguit d’enxampar-la.
No t’ho has plantejat pas, com es deu sentir un tros de roba gastada amb els
anys, sabent que l’utilitzes perquè no tens res més. 20 anys no semblen tant
com els teus 50 però no vol dir que no s’haiguen viscut tant intensament com
els teus, més i tot podria arribar a dir.
I aquí queden els renecs d’aquest
tros de roba feta malbé que sap que sols uses tu d’esta forma i ningú més.
Att. La Gat Verd
