Autònoma , perquè sí!

Superposició d'imatges.

Talla i enganxa.
Marc que talle caps.

Ombra, ombra, cony més ombra!
Tipex , rotulador, bolis,
Música, borrar carpeta, eliminar...

Sexe? Més sexe? Plors...
Més i més sexe!
Telèfon? Adreça? Nom? Inventats.
Cap diumenge sola.

Cervesa? Vi? Lambrusco? Margarita? Ron en cola?
Diguem berta. Berta=verda.

Blaus, talls, infecció. Faena, més faena, i arribar tard, tardíssim. T'ajudo a tancar? Sempre acompanyada. Ara soc bossat de cabra...


Per cert, a dos carrers hi ha un bus nit, ja el veuràs?

Papelera de reciclatge, restaurar?
Està vostè d'acord?
sí, guardar a.... Caixa de pandora 2.

Oreos de xocolata...



PD: no obrir, risc de catàstrofe nuclear, pensar en gatets morts i sense cua.



Att. La Gat Verd

Walking Dead perquè sí!

La caixa de pandora ha petat, ens ha explotat i ens ha rebentat a la cara. Ens han volat els músculs i les dents i semblem caminants. Al costat del peu tens una mà, i al davant hi  ha alguna cosa que està tant desfigurada que només puc vore que és un òrgan, bé, mirant-t’ho millor, ni això. La poca pell que ens queda està de gallina i l’altra part en carn viva i brolla la sang infectada deixant a vistes puntes d’ossos. I tot i haver-hi la explosió, ara hi ha silenci. M’arrosego en busca d’alguna cosa que no se que és i quan estic apunt d’agafar-ho, em cau la mà. I la miro amb pena, no era una gran mà però era la meua mà. Faig un recompte del meu inventari físic, i ric com una carbassa de halloween. I penso, “pringada, has perdut la cua i vas amb el cul al aire, ho fas molt bé!”

Att. La Gat Verd

Perquè sí

Obri't a mi i dixa'm saber.
Me surt fum del cap.



Acabaré tornant-me boja




Att. La gat mustaxet

L'escalfor perquè sí!

Quan t’acostumes al contacte és difícil despendre’t d’ell. T’atrapa, t’enxampa i llavors, comences a necessitar-lo. Dona igual de qui o de que. Sols vols escalfor, tacte, tendresa, que destrossi la indiferència, que descongeli el hivern que portem dins. L’escalfor fa suportable l’hivern intern. I els gestos són els que ens fan seguir endavant, les mirades, els somriures de complicitat... Tots volem despertar en algú el diumenge però no significa que vulgues passar el diumenge acompanyat. Tots volem tenir el menjar preparat però no tots els plats. Som egoistes, hipòcrites, som com gats martiritzant als gossos. Ens agrada torturar-nos i patir,  ens agrada despendre el nostre orgull florescent, semblar durs i forts. Encara que, quan entréssim al llit i fiquéssim els peus dins al llençols, seguim buscant els altres dos parells perduts però peguem mitja volta, apaguem el llum i tanquem els ulls. 

Att.La Gat verd

Dissecció perquè sí!

És una veritat dir que el món està habitat per milers de milions d'éssers vius, entre ells, les persones. I també ho és dir que els humans, tots, del primer al últim, tenim  "manies" que ens fan tenir unes característiques especials que ens presenten davant del gran teatre mundial publicament, sense escrúpols. A partir d'aquí, estes "manies" poden evolucionar  i convertir-se en una acció compulsiva o obsessiva. Bueno, diguem que jo tinc un petit gran transtorn obsesiu-compulsiu en disseccionar. No me prengues ara com una gat assessina, ni molt menys. La meua gran disciplina cientifica en el món de la dissecció és fer a trossets fins el més ínfim detall  les frases,  les sil·labes de les paraules que una persona realitza quan parla.  I creu-me quan te dic que no és una gran habilitat i molt menys una qualitat.

Des del professor d'infodisseny, l'individu que acabo de conèixer, lo policia que me guia quan me perdut, passant per la parella, amics, familiars i extraterrestres. No ho puc evitar de cap manera, tothom cau en la meua dissecció.  Els gestos, l'entonació, la pronunciació de cada paraula, com forma la frase, les paraules que utilitza, les que podria haver utilitzar i no ha usat, el conjunt de varies frases, la conversarió sencera. El meu cap no para de fer talls amb el bisturí al diàleg: remena l'interior de una paraula amb unes pinces, aplica un enguent a una sil·laba, cus els silencis al significat, obre en carn viva lo muscul de la frase. És el moment que la meua ment més treballa i a la màxima velocitat  per no deixar caure ni una sola lletra de la taula d'operacions.

Ja intento ficar-me camises i cinturons de força per no deixar el meu cervell descontrolat campar lliurement amb ganes de tallar i clavar l'eina de treball, però acabo desgarrant la meua força de voluntat. I, com és normal, tot aquest no parar acaba desembocant en reaccions i paraules que emanen del meu cos i boca com la sang que brota d'una ferida mal cusida. I no són les més adients normalment, ja t'he dit, lector, que no era una qualitat. Acabo fent una enorme bola de demolició que s'emporta sense miraments tot el que troba, fereix sense importar-li res, fent sentir culpable a la resta d'una mala interpretació sortida del meu poc coneixement sobre crítica lingüística humana. Devastat aquest camí, és l'hora de que el meu propi transtonr obsessiu-compulsiu m'ataqui a mi remenant-me interiorment com cèl·lules cancerígenes que se'm mengen l'interior ràpida i dolorosament. Aquest transtorn no discrimina d'edat, ni sexe, ni sentiment, ni moment.

Sols explota.



Att.La Gat Mustaxet

Los pantalons mos malden i no és perquè sí!

Quan l’orxata ens sortia pel nas

i els fartons per les orelles,

em pensava que els avorriríem

però no, tu vas dir

“ara et toca a tu, vull pastís de llet merengada!”,

Ens vam farta, ens farte’m i ens seguirem fartant!

A les terrasses, als portals de cases, davant de misses,

a carreronets, de matinada...

Creixíem i creixíem, com les risses i les panxes.

Jo vaig dir “ oco!, els pantalons no em caben”

i tu vas dir “ a mi ja fa setmanes....”

Vaig riure, vam riure, ens vam pixar de la rissa

i vam decidir fer un pensament.

Ara no ens farte’m tant,

fem degustacions de quan en quan,

d’amagat dels pantalons

que ens malden al matí perquè s’han quedat justets.

Att. La Gat Verd

Els mariners de vegades viuen en illots perquè sí!

I aquestes cicatrius, de què són?
Primer deixa’m veure les de les mans,
després les dels peus,
i per últim, explica-me-les.

Han vingut els pirates, mariner?
T’han amenaçat i interrogat?
Han robat el vaixell, el nostre vaixell?
Per què? Què hem fet o què és el que no em fet, mariner?

Ara dius que estàs en aquest illot erm,
sense rumb, sense timo però amb corrent
i que tens por però no et sents sol.

Encara que, jo no veig el teu illot però sí el nostre vaixell
i veig el nord, el sud, l’est i l’oest.
Deixa’m ser la teva rosa dels vents mariner. 


Att. La Gat Verd

Strange Fruit, perquè sí!

Veus els meus peus?
Els notes?
Els pots arribar a sentir?

Arrels imperfectes,
trencades pels anys de transplants estèrils.

Palpals... Són freds,
com cada una de les meves extremitats.
I tu t’entestes en escalfar-los...

Ho sent, ho sento però no pots.
No pots, no podràs i no hauries pogut.

Sóc segons els estudis catalans:
eixorc, infecund, infructifer, agnèsic, infèrtil, infructuós, improductiu, MENOPAUSICA...

 Att. La gat Verd

Autorretrat perquè sí!

Últim abril de mil nou-cents violeta. Natal de Júpiter. Sempre fora del Ying-Yang.

Aliens, mustachets i gats. Tirites tatuades.

Obsessió compulsiva per penjar retalls a les parets, en una vida futura seré una pinya.

Ja no tinc pels a la llengua, ni gats a l'estomeg ni remei.

No m'agrada el café. Mai m'adormo abans de contar fins a 10 i quan m'adormo, no me desperto fins pasades 10 hores. Dibuixar és més que un hobbie, és un desestressant per a mi.  Trobo molt atractius els homes en barba (no babrbes deixades "a lo bruto", remarco), però sense dubtar el bigot de batman és el meu preferit. . Pocs saben que sóc una gran fan de Madonna i que m'encanta cantar i ballar les seues cançons a la dutxa, Come on, vogue! Podria dir que sóc patosa, o desastre o maldestre, com preferiu dir-li, però és que deixar-ho en una sola paraula no seria l'encertat, s'hauria de multiplicar per 5 per arribar a coneixer el meu nivell de patositat. Estic orgullosa de les meues arrels, del meu accent i de la meua cultura, cosa que si algú intentes deixar-me en ridicul per aquest fet o foter-se'n, possiblement acabaria riu Ebre avall. Vaig de "tipa dura", de "grumpy cat" i "hater", però en veritat estic ensucrada. Odio plorar, però casi totes les nits sóc llàgrimes.



Att. La gat Mustachet