M’agrada menjar-ne a la platja, estirada com un
llangardaix, absorbint els petits rajos solars que uneixen les pigues i les
petites cicatrius de la meua pell espumosa i lleugerament daurada. Cada vegada que en llanço un a l’aire es
reflecteix a les meues ulleres de sol i, molt poques vegades, acaba sent
encertat a la meva boca.
També m’agraden a les tardes mig grisoses
acompanyada de djangos, dilatacions i gats de cartolina dintre d’un vinil velociraptor o
sota la escalfor horrible de la meua terrassa tarragonina amb la companyia d’un
gelat de fresa ben fresquet i les meves cames estirades contra la paret. Que no
t’enganyin les meves manies al color rosa, si n’existiguessin d’aquest color me’ls menjaria igual.
I perquè no, vull menjar-ne sobre una taula d’skate,
anar rodant portant-los a la boca sense mastegar-los i que la llengua se’m
torni arc iris, així al caure de les 4 rodes per la meva inexperiència, no sols
el color roig aparegue.
Tot comença en petites porcions i pot acabar sent
un vici insuperable. Primer un, després
l’altre. Ara blau, ara verd, ara groc. Formes
que no son un cercle totalment net. Quan menys te’n adones, la bossa ja esta buida
i la línia dels llavis s’arronsa com si hagues menjat una llima. Sempre he
pensat que ets com un M&M: dolç per
fora, salat per dins. Voluble com el color que et pot tocar. Ple de petites
imperfeccions que tanquen el teu cercle.
Att. La gat mustachet
No hay comentarios:
Publicar un comentario